Conte de Nadal amb molt de diàleg entre dos llersencs: La Pepa i en Pepito, amb to irònic i reivindicatiu

Este trabajo ha sido verificado por nuestro tutor: 13.01.2026 a las 14:01

Tipo de la tarea: Texto argumentativo

Añadido: 5.11.2024 a las 20:23

Pepa i Pepito, dos llersencs entranyables en el seu petit i pintoresc poble de Llers, passaven una tarda d'hivern escalfats per la llar de foc, envoltats per les llums tènues de Nadal que il·luminaven la sala. Sempre amb opinions fermes i una mica de ironia, estaven discutint sobre el futur del seu estimat municipi.

—Pepa, tu què creus que podem fer per impulsar la cultura a Llers? —va preguntar en Pepito mentre li servia una tassa de te.

—Mira, Pepito, jo penso que cal donar més recolzament a les nostres associacions i artistes llersencs. Vull dir, tenim talent a casa i cal que l'apreciem, organitzant esdeveniments culturals on puguin mostrar el que saben fer —va respondre Pepa mentre removia el seu te.

—Exactament, Pepa. Sí, podríem utilitzar Can Casagran com a espai socialitzador. Seria un lloc ideal per a activitats i serveis d'informació —va afegir en Pepito amb entusiasme.

—A més, necessitem millorar els accessos i la senyalització del poble. Molts visitants es perden, i no és una bona carta de presentació, oi? —va continuar Pepa amb convenciment.

—Cert, és clar. I ja no et dic dels carrers. Algunes voreres i enllumenats necessitarien un bon repàs. Quina vergonya quan arriba algú de fora —va fer broma en Pepito.

—Per no parlar de la pagesia, un sector que cal defensar amb ungles i dents. Necessitem polítiques que ajuden al camp i, també, vetllar pel nostre patrimoni. És ric i únic, no pot quedar-se en l'oblit —afegia Pepa sense deixar de pensar en les festivitats de la zona.

En Pepito, considerant les paraules de Pepa, ho va rematar:

—I tant, Pepa! Però també hem de preocupar-nos pels nostres joves i gent gran. Més acompanyament i activitats podrien ser la clau per a la participació llersenca i la cohesió social. Ens cal també transparència en les decisions municipals, que es prenguin amb claredat perquè tothom sàpiga què passa realment al poble.

Pepa va assentir i amb un to irònic va dir:

—Que de vegades sembla que les decisions es prenen a portes tancades i nosaltres, els que hi vivim, no som escoltats gaire. El poble hauria de decidir, i no només uns quants des de dalt.

—Exacte! —va exclamar en Pepito amb un somriure—. A veure si podem posar ordre al trànsit també, que ara mateix sembla un caos. Això afectaria menys l'entorn natural, que cal protegir.

Amb la calidesa de la llar de foc i les llums nadalenques resplendint a través de la finestra, en Pepito i la Pepa es van mirar amb complicitat. Sabien que, més enllà de les paraules i protestes amigues, la força per transformar Llers estava en les mans dels seus habitants, en la seva unitat i determinació per millorar el present i protegir el futur.

—Oi que ha estat bé discutir tot això, Pepa? Pot ser que aquest Nadal sigui el moment de començar a fer sentir més la nostra veu —va dir Pepito, aixecant la seva tassa de te com si brindés.

—I tant, Pepito. Brindem per un Llers actiu, viu i amb un futur que reflecteixi el seu poble i les seves arrels, aquest és el millor desig de Nadal que podríem tenir —va respondre Pepa aixecant també la seva tassa.

Amb el fru-fru suau de la fusta cremant a la llar de foc, van prosseguir endinsant-se en el seu diàleg, deixant llum i somriures en el camí, esperant que el Nadal fos l'inici d'un canvi real per al seu estimat poble de Llers.